Vivim envoltats de promeses d'immediatesa. Jardins en tres setmanes. Gespa impecable en quaranta-vuit hores. Transformacions de cap de setmana. I llavors arriba el primer estiu sec, el primer temporal de tardor, i tot allo es desfa com el que era: un decorat.

Un jardi de veritat no s'instal-la. Es sembra, s'observa, es corregeix. Es deixa creixer mentre ses arrels troben el seu cami dins sa roca calcaria. Es necessiten tres hiverns perque un arbust autocton s'assenti, cinc perque un fruiter comenci a donar sense ajuda, una decada perque un jardi s'assembli al que sempre havia de ser. Aixo no es un problema. Aixo es s'ofici.

El sol no es un suport. No es es lloc on es fica sa planta perque no caigui. El sol es un organisme viu, una xarxa de fongs, bacteris, cucs i insectes que du milions d'anys negociant un equilibri. Cada centimetre cubic de terra sana conte mes microorganismes que persones hi ha en es planeta.

Quan qualcu mos diu que sa seva terra «no val», lo primer que feim es acotar-mos i olorar-la. Una terra viva fa olor de bosc despres de sa pluja. Una terra morta no fa olor de res. Sa nostra feina comenca sempre per aqui: tornar sa vida an es sol. Lo demes ve tot sol.

«Mediterrania» no vol dir «d'aqui». Hi ha una confusio enorme: es planten oliveres de Jaen, espigols de Provenca, buganvillees del Brasil, i li diuen jardi mediterrani. Pero Mallorca no es Provenca ni es Andalusia. Mallorca es pedra calcaria, xaloc, terra roja, gelades puntuals en febrer i sequeres de quatre mesos.

Ses plantes que funcionen aqui son ses que duen segles aprenent a viure aqui: s'ullastre, s'estepa, sa mata, es llentiscle, es romani rastrer, es garballu. Son plantes que no necessiten que ningu les regui perque ja han negociat es seu pacte amb aquesta terra. Plantar autocton no es una decisio estetica. Es una decisio intel-ligent.

A Mallorca, cada litre d'aigua es una decisio de disseny. Ses reserves de s'aqUifer baixen cada any. Sa dessalinitzacio gasta energia i deixa sal. Es reg automatic dona una falsa sensacio d'abundancia que no existeix. Dissenyar un jardi sense pensar en s'aigua es com construir una casa sense pensar en es fonaments.

Per aixo pensam s'aigua abans que sa planta. On va s'escorrentia. Com retenir sa pluja dins es terreny. Quines superficies absorbeixen, quines repel-leixen. Encoixinat, rases d'infiltracio, reg per degoteig nomes alla on es imprescindible. Un jardi ben dissenyat per sa sequera no pareix sec. Pareix que pertany an es lloc.

No rebutjam es quimics de sintesi per ideologia. Els rebutjam perque no funcionen. Un herbicida elimina sa planta que fa nosa, si, pero tambe mata sa microfauna des sol que la mantenia a ratlla. Un insecticida acaba amb sa plaga, pero tambe amb es depredadors naturals que la controlaven. Cada intervencio quimica genera una dependencia nova. Es un cercle que nomes es romp deixant d'entrar-hi.

Nosaltres treballam amb compost, amb cobertes vegetals, amb preparats naturals, amb paciencia. Es mes lent. Es menys espectacular. Pero al cap de dos anys sa diferencia es evident: un jardi tractat amb quimica necessita cada vegada mes quimica. Un jardi tractat amb biologia necessita cada vegada menys intervencio.

Hi ha empreses que envien quatre operaris amb bufadora, tallasetos electric i se'n van en dues hores. Deixen es jardi «net». Tambe deixen es sol compactat, ses tanques estressades i es nius d'ocell dins es contenidor. Aixo no es jardineria. Es manteniment de facana.

Nosaltres podam a ma, amb tisores. Observam cada planta abans de tocar-la. Sabem quines branques llevar i quines deixar perque duim anys veient com creix cada especie en aquest clima concret. Tardam mes. Cobram per saber, no per tallar. I es resultat es nota: un jardi cuidat per un artesa es distingeix d'un mantingut per una quadrilla com es distingeix un moble fet a ma d'un de fabrica.

Els marges —ses parets de pedra seca que dibuixen es paisatge mallorqui— no son decoracio. Son enginyeria. Generacions de pagesos apilaren pedra sense morter per crear marjades que retenen sa terra, canalitzen s'aigua, regulen sa temperatura i donen refugi a dragos, insectes i plantes que no creixen en cap altre lloc.

Cada marge que s'esfondra i no es reconstrueix es coneixement que es perd. Nosaltres no nomes els respectam: els integram a cada projecte com el que son, sa columna vertebral des paisatge d'aquesta illa. Treballar a Mallorca sense entendre els marges es com escriure sense coneixer sa gramatica.